Coincidint amb el traspàs de Matias Vives, antic diputat pel PSUC i regidor a Montblanc, recuperem l’article de la periodista Isabel Martínez publicat a InfoCamp (2017) sobre els 40 anys de la legalització del PSUC
L’economista, advocat i polític Matias Vives i March (Montblanc, 1952), antic regidor a l’Ajuntament de Montblanc i diputat al Parlament, ha mort aquest dimarts a l’edat des 70 anys. Vives Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant vuit anys (1980-1988) i regidor a l’Ajuntament de Montblanc (2011-2013), amb el grup l’Entesa, formació local vinculada a Iniciativa per Catalunya. I, en aquestes darreres eleccions municipals del 2023, Matias Vives es va presentar a la llista d’ERC liderada per l’actual alcalde Oriol Pallissó.
Concidint amb el seu traspàs, hem volgut recuperar l’article «PSUC, de la cladestinitat a la carrera electoral» de la periodista Isabel Martínez, publicat a l’InfoCamp (6-5-2017), sobre els 40 anys de la legalització del PSUC, i en el qual apareix Matias Vives i March com un dels testimonis d’aquells fets històrics:
Ara fa 40 anys, un 2 de maig de 1977, el Boletín Oficial del Estado (BOE) publicava la legalització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En el lent –i, a cops, inquietant- pas a la democràcia de l’Estat espanyol, la legalització dels comunistes era un esglaó més cap a l’assoliment de les llibertats col·lectives. “Vam aprofitar per treure un cartell fantàstic que teníem on deia que aquell era el local del PSUC” explica Matias Vives, advocat i exdiputat al Parlament de Catalunya en la primera i la segona legislatures, sobre aquell moment històric que va posar punt i final a la clandestinitat. Potser perquè va ser unes setmanes anteriors -i en plena Setmana Santa-, Albert Pallarès, un altre militant històric del PSUC a Tarragona, afirma recordar millor “la legalització del PCE i quan van detenir al secretari general, Santiago Carrillo”.
Escoltant els seus records es pot tenir la percepció que l’entrada en la legalitat dels psuqueros va ser un pur tràmit. Una circumstància que Pallarès contradiu en esmentar que, tan sols un parell de mesos abans, el febrer del mateix any, la policia va impedir la celebració d’un míting al Camp de Mart de Tarragona. Malgrat la presència pública de dos pesos pesants com Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz, el Govern Civil “el va desautoritzar quan s’adóna que en realitat l’acte és de la gent del PSUC”, explica Pallarès. I és que la legalització dels comunistes va ser, amb tota probabilitat, un premi a la seva valentia i gosadia en els mesos que eren tolerats però encara no obertament legals. “Moltes setmanes abans havíem sortit públicament a la superficie” concreta Vives qui van participar amb Leandre Saún i Enrique Gracia en una roda de premsa on van identificar-se davant els periodistes com “les cares del PSUC a Tarragona”. “No hi va haver la més mínima represàlia”, conclou l’exdiputat.
De la incertesa sobre la legalització a la carrera electoral inmediata. Un cop va deixar d’estar prohibit ser comunista, el partit va haver d’apressar-se per concórrer a les primeres eleccions generals previstes pel juny de 1977 com la resta de partits democràtics. “Els actes de la campanya van ser molt emotius” rememora Pallarès qui creu que molta gent ho “va viure com un alliberament”.
Acabada la campanya electoral, els resultats podien representar un abans i un després i, organitzativament, la tensió era màxima. “Ens imaginàvem la tupinada i, per tant, necessitàvem disposar d’interventors a totes les taules i tenir totes les dades i vam aconseguir-ho” descriu Vives que es va encarregar de gestionar la nit electoral al local del carrer Pin i Soler i que va tenir la satisfacció de tenir dades molt més fiables que el propi Govern Civil. “No hi havia cap mena de confiança en què el sistema respectés els resultats” coincideix amb ell Pallarès.
Gràcies a la suma del treball fet, les esperances i els anhels, el PSUC va estrenar electoralment la democràcia amb un resultat més que notable. Gairebé un 20% de vots li van representar l’elecció d’un diputat per Tarragona, Josep Solé Barberà, que se sumava als 7 obtinguts per Barcelona. Sobre la personalitat del primer diputat tarragoní del PSUC, Vives afirma que “implicava lligar el passat amb el futur” en haver estat una figura històrica de la Guerra Civil i afegeix que “va ser una autèntica troballa i un extraordinari mitinero”. A més a més, la seva figura vinculada tant a Reus com al Tarragonès permetia defugir debats estèrils i afegia consensos necessaris.
