Potser hem complicat massa el relat climàtic. Parlem de graus, corbes, informes i sigles, i tot això és necessari. Però en el fons hi ha una idea molt més simple: els mateixos processos que estan precaritzant la vida de la majoria són els que estan portant el planeta al límit.
No és una casualitat. És el mateix model.
Un model que concentra riquesa i poder en poques mans, que converteix l’habitatge en un actiu financer, el treball en una cursa d’obstacles, el temps en una mercaderia i la natura en una mina infinita. Un model que ens diu que hem de competir tots contra tots mentre uns quants acumulen els beneficis i socialitzen les pèrdues: salaris baixos, lloguers impossibles, contaminació, incendis, sequeres, inundacions i futur robat.
Això, diguem-ho clar, també és lluita de classes.
Perquè la crisi climàtica no afecta tothom igual. Qui té diners pot posar aire condicionat, marxar uns dies, assegurar la casa, comprar aigua embotellada o viure lluny de les zones més vulnerables. Qui no en té, aguanta la calor en pisos mal aïllats, respira pitjor aire, treballa al carrer o en naus infernals i paga amb salut una crisi que no ha provocat.
Per això el Pla Terra 2026-2100 no hauria de ser només un pla ambiental. Hauria de ser una hipòtesi política i social: i si aprofitéssim la transició ecològica per repartir millor el poder, la riquesa, l’energia, el temps i les oportunitats?
No es tractaria de viure pitjor. Aquesta és la gran mentida que ens venen els qui volen que no canviï res. La pregunta real és una altra: podem viure millor consumint menys absurdament? Jo crec que sí.
Qualitat de vida no és tenir més cotxes, més plàstic, més soroll, més pantalles i més deute. Qualitat de vida és tenir una casa eficient que no et condemni a la pobresa energètica, una ciutat amb arbres i ombra, transport públic digne, aliments sans, feina estable, salut mental, temps per viure, barris segurs, pobles vius i comunitat.
La transició ecològica pot ser una derrota per a la majoria si la fan els de sempre amb les regles de sempre. Si només serveix perquè grans fons d’inversió canviïn petroli per renovables, gas per liti i ciment gris per ciment verd, haurem canviat l’etiqueta però no el problema.
Per això cal justícia territorial i social. Les renovables són imprescindibles, però no poden convertir el món rural en una nova zona de sacrifici. Primer teulades, polígons, aparcaments i sòls degradats. Després, si cal ocupar territori, amb planificació, retorn local, protecció del paisatge, pagesia viva, sobirania alimentària, biodiversitat i prevenció d’incendis.
L’energia ha de ser també democràcia. Autoconsum, comunitats energètiques, models distribuïts i autoconsum compartit allà on sigui possible. Produir energia neta a prop, pagar-la més barata i fer comunitat és molt més revolucionari que deixar-ho tot en mans de quatre corporacions.
La natura tampoc pot continuar sent la gran perdedora. Boscos, aiguamolls, sòls vius, praderies marines, rius i mosaics agroforestals són infraestructura de vida. No són decoració. Ens donen aigua, ombra, aliments, biodiversitat i capacitat de capturar carboni. Quan destruïm aquests sistemes, ens disparem al peu.
I aquí apareix el pacte amb els joves. Si el contracte social prometia que estudiar, treballar i contribuir permetria construir una vida digna, avui molts joves veuen exactament el contrari: precarietat, lloguers impossibles, ansietat climàtica i poca capacitat real de decidir. El Pla Terra només tindria sentit si els retorna futur. No com un eslògan, sinó amb habitatge, feina, salut mental, participació política i un planeta habitable.
Cal parlar també de diners. Un pla sense finançament és fum. Però no fer res també costa: incendis, inundacions, collites perdudes, malalties, infraestructures trencades i vides destruïdes. Invertir en transició no és una despesa capriciosa. És pagar avui per evitar una factura molt més brutal demà.
El Pla Terra seria, en el fons, una proposta senzilla: deixar de protegir un sistema que enriqueix pocs i esgota molts, per començar a protegir la vida. La humana i la no humana.
No serà fàcil. La política fins ara ha estat massa poruga, massa lenta i massa capturada pels interessos de sempre. Però precisament per això cal empènyer-la.
La nostra generació ha viscut com si els límits del planeta fossin negociables. No ho són. Ara toca retornar una part del que hem rebut.
Perquè la Terra no l’hem heretat només dels nostres pares. També l’hem manllevat als nostres fills.
