Tot està connectat, encara que sovint ens ho expliquin com si fossin crisis separades. La incapacitat de reinventar un sistema socioeconòmic que, si més no, podria mitigar el canvi climàtic i la indústria de la guerra.
La dependència dels combustibles fòssils; la lluita pel control dels recursos i una economia que massa sovint tracta les persones com a mercaderia o com una simple eina de pressió política.
També hi ha una pèrdua creixent de confiança en la classe política. Veiem governs incapaços de repartir millor la riquesa o de prendre decisions que vagin més enllà del pròxim cicle electoral. I veiem com alguns dels qui prometien combatre les elits acaben adoptant els seus privilegis, els seus llenguatges i, de vegades, fins i tot les seves mateixes pràctiques. Això alimenta el desencís, la por i la temptació de buscar respostes fàcils a problemes que són profundament complexos.
Els moviments migratoris sempre han existit. La humanitat s’ha desplaçat per trobar aigua, aliments, seguretat o una vida millor. El que està canviant és la quantitat de persones que es veuen obligades a marxar i la duresa de les causes que les empenyen: guerres, persecucions, pobresa extrema, desigualtat, falta d’oportunitats i territoris on les condicions climàtiques s’acosten als límits del que és suportable.
El Marroc, per exemple, pot presentar unes dades macroeconòmiques aparentment positives mentre una part important de la població continua sense notar aquest creixement en la seva vida quotidiana. En zones densament poblades de l’Índia, les temperatures extremes i la falta d’aigua amenacen de fer cada vegada més difícil una vida digna. I en molts altres països, els règims autoritaris, la corrupció o l’explotació dels recursos impedeixen que la riquesa generada arribi a la majoria.
Després ens sorprenem quan la gent marxa. I convertim la conseqüència en el problema.
Fa un parell d’anys vaig conèixer l’Ousman Umar. La seva història, que ara explica la pel·lícula Viatge al país dels blancs, dirigida per Dani Sancho, és la d’un jove que va sortir de Ghana perseguint una idea gairebé mítica d’Europa. Després d’un viatge brutal, en què va veure morir molts dels seus companys, va arribar a Barcelona. Aquí va viure al carrer fins que la Montse el va acollir i li va donar l’oportunitat de començar una altra vida.
L’Ousman ho té clar: si hagués disposat d’informació, educació i oportunitats al seu país, probablement no hauria emprès aquell viatge. Per això impulsa projectes de formació digital a Ghana i una empresa social que prepara programadors perquè puguin treballar per a empreses internacionals sense haver d’abandonar casa seva. La seva idea es resumeix en una frase molt senzilla: alimentar les ments, no només els estómacs.
Em sembla una idea poderosa, però també ens obliga a anar més enllà. L’educació és imprescindible, però no pot solucionar tota sola un sistema que concentra la riquesa, espolia recursos, alimenta conflictes i després aixeca murs davant de les persones que fugen de les conseqüències. Cal crear oportunitats als països d’origen, però també acollir i integrar dignament les persones que ja han arribat.
La migració no és una amenaça que aparegui del no-res. Moltes vegades és el símptoma més visible d’un món profundament desequilibrat. No es resol només amb fronteres, policies o discursos de por. Tampoc n’hi ha prou amb actuar quan les persones ja són al mar. Si volem reduir els viatges desesperats, haurem d’actuar molt abans: repartir millor la riquesa, garantir educació i feina digna, afrontar seriosament el canvi climàtic i deixar de sostenir guerres i règims que converteixen milions de persones en ostatges.Potser la qüestió no és com impedir que arribin, sinó què estem disposats a canviar perquè ningú no es vegi obligat a jugar-se la vida per poder imaginar un futur.
