Un eclipsi total és molt més que veure com la Lluna tapa el Sol. És una aula experimental a cel obert. Durant segles, aquests fenòmens han permès observar allò que la llum habitual ens amaga i han deixat empremta en la història de la ciència.
El 1868, durant un eclipsi, l’estudi de l’espectre solar va revelar una línia desconeguda que acabaria portant al descobriment de l’heli (He). Mig segle després, l’eclipsi de 1919 va permetre mesurar la desviació de la llum de les estrelles en passar prop del Sol i va proporcionar una de les primeres grans confirmacions observacionals de la relativitat general d’Albert Einstein. No està gens malament per a una ombra.
I no calia ser Einstein per experimentar. Un termòmetre permetia seguir la caiguda de la temperatura, els espais entre les fulles dels arbres projectaven petits sols eclipsats, una capsa amb un forat es convertia en cambra fosca. També es podien estudiar els canvis de llum, l’atmosfera, el paisatge sonor o el comportament dels animals.
Hi havia material de sobres per fer de l’eclipsi una festa del coneixement. I també grans noms presents el dia del compte enrere: l’astronauta Ellen Baker, el Nobel de Física Didier Queloz, l’astrofotògraf Babak Tafreshi i astrofísics i divulgadors com Ignasi Ribas i Joan Anton Català. Fins i tot els discursos també reivindicaven la ciència. Salvador Illa va parlar d’un “regal de la natura”, de curiositat i de coneixement. Res a objectar. La paradoxa era una altra.
Teníem un premi Nobel, una astronauta i científics de primer nivell entre els assistents, però els micròfons van ser per a l’alcalde Rubén Viñuales, la consellera Núria Montserrat i el president Salvador Illa. Baker, Queloz i Ribas tenien reservat el seu paper científic per a l’endemà, a l’Observatori de l’Ebre. A Tarragona, aquella nit, la ciència va fer sobretot de decorat de prestigi.
I després va arribar el compte enrere. No en sentit figurat. A les 20.29, les autoritats van prémer conjuntament un polsador i durant 61 segons –els mateixos que havia de durar la totalitat– va caure confeti mentre la Banda Unió Musical hi posava banda sonora –una música excel·lent, això sí, a l’altura del que ens tenen acostumats a les tarragonines i tarragonins que la gaudim–.
La ciència era capaç de predir amb anys d’antelació el moment en què la Lluna taparia el Sol, mentre que nosaltres hi vam posar un botó. La qüestió, però, anava més enllà de la fotografia. L’Ajuntament havia consignat 155.000 euros a l’eclipsi. El govern municipal va explicar que bona part es destinava a seguretat, activitats i a ulleres homologades. Perfecte. Això és servei públic. Però quin va ser el cost del muntatge institucional, els inflables, el confeti, el polsador i el sopar còctel a la terrassa de l’Amfiteatre?
Potser el problema és aquesta mania de festivalitzar-ho tot. Cada efemèride necessita una marca, cada fenomen una escenografia, cada oportunitat un photocall i cada final un còctel. Fins i tot quan el protagonista és un mecanisme celeste que funciona perfectament sense nosaltres.
Dos mil anys després, l’Amfiteatre tornava a acollir poder i espectacle. Havien desaparegut els gladiadors, les feres i el pa. Hi havia autoritats, música, confeti i, acabat l’acte, sopar còctel a la terrassa. De pa i circ a còctel i Amfiteatre. L’eclipsi no necessitava que ningú l’inaugurés, però nosaltres, pel que sembla, sí.
D’aquesta manera van començar les 24 hores que van culminar amb un fenomen astronòmic que ens va fer posar la pell de gallina, mentre que en paral·lel comprovàvem que la precisió era menor quan baixàvem del cel a la Terra. El Govern havia preparat un dispositiu extraordinari i la consellera d’Interior, Núria Parlon, havia pronosticat una jornada de mobilitat “tranquil·la”.
No ho va ser.
L’AP-7 va acumular quilòmetres de retencions i el transport públic, recomanat pel mateix Govern, va oferir algunes de les pitjors imatges de la jornada. L’estació de Tarragona va arribar a concentrar prop de 2.000 persones, es van haver de regular els accessos i hi va haver passatgers que no podien pujar als trens. I aquí el polsador de la vigília deixava de fer gràcia. Sabíem calcular amb precisió el moment en què la lluna eclipsa el sol, però el nostre govern va ser incapaç de calcular la gent que cap en un tren.
Mentrestant, al cel, la Lluna va fer la seva feina amb una puntualitat astronòmica. Sense polsador, sense confeti i, pel que sembla, sense haver estat convidada al còctel
