L’obra ‘Bloom in you, mom! de l’artista tarragonina acaba de ser seleccionada per l’11è Festival del Museu Haegeumgang de Corea, un reconeixement a una trajectòria curta però intensa
L’artista tarragonina Vicky Roldán ha estat notícia recentment perquè una de les seves obres, ‘Bloom in yoy, mom!’, ha estat seleccionada en l’11è Festival del Museu Haegeumgang de Corea del Sud. Un reconeixement internacional d’una pintora que ha begut de fonts com l’expressionisme i el simbolisme, però que també s’ha obert a altres disciplines.
Avui conversem amb la Vicky per conèixer millor la seva obra i la seva trajectòria. Amb ella compartirem la visió que té de l’art i les seves inquietuds i sensibilitats, que és capaç de plasmar en qualsevol de les seves obres. En aquesta entrevista descobrirem una artista que no comença una obra fins que no s’ha impregnat de tota la història que l’envolta i que ens confessa ser una amant de les obres de grans dimensions ja que li permeten sentir-se o formar part d’elles.
J.C.: Un dels moments importants de la teva trajectòria com a artista va arribar quan vas decidir que havies de fer obres pròpies. Com el vas viure?
V.R.: Pintar el que veus és el que fas des de l’inici perquè has de saber la tècnica i dominar la llum, la perspectiva, l’ombra… Jo em vaig fer un fart d’anar a pintar per Tarragona i pels voltants. Però arriba un moment que pintar les cases, els carrers, els decorats, ja no m’ompla. Jo no pinto per pintar, per vendre o perquè a algú li agradi, sinó per mi mateixa. I per pintar per mi, jo necessitava la tècnica -que ja la tenia-, però per generar i crear obra, has de tenir un plus. I als 37 anys, em vaig preparar per l’accés a la universitat de majors de 25 anys i vaig decidir fer la llicenciatura d’Història a la URV, perquè en aquell moment Història de l’Art i Història anaven juntes. A partir d’aquí, coneixes més obres de la gent i et poses a pintar en un concepte o idea i si tens la tècnica, tot és més fluid. Això em va portar a fer Antropologia Social i Cultural, que em va donar una visió més àmplia per treballar, reflexionar i analitzar tot el que volia expressar.
Després vas poder fer Belles Arts a Barcelona.
Va ser entusiasmant perquè era el que jo volia fer i em va arribar en un moment en què portava una motxilla carregada de moltes idees.
I quan acabes Belles Arts i surts al carrer és quan te n’adones que el més difícil encara estava per arribar…
Efectivament, era el moment de sortir fora. Jo m’havia fet el meu món propi, amb els meus treballs, les meves classes… Però sortir amb la teva obra a l’exterior, també volia dir estar davant la crítica, l’observació. I això era com posar-me davant d’un precipici. En el món de l’art, sortir és molt difícil perquè has de tenir contactes i una mica de sort.
“En el món de l’art, sortir és molt difícil perquè has de tenir contactes i una mica de sort”
De vegades has comentat que treballar un sol estil o línia artística pot arribar a acomodar l’artista. És així?
Està molt bé que cadascú treballi la seva línia però, en el meu cas, no m’agrada tancar-me. Tot això té a veure amb la necessitat, la manera de sentir-ho i de fer-ho, que és diferent en cada cas. Per exemple, vaig fer un projecte sobre Austràlia que no té res a veure amb els altres que havia fet anteriorment. Jo crec que, com m’han dit moltes vegades, que l’energia sí que es troba en les meves obres, a través de la potència dels colors o de l’expressió, que és de Vicky Roldán.
És cert que quan treballes en un projecte artístic nou, aquest guarda algun vincle o connexió amb l’anterior que has fet, encara que siguin de temàtica diferent?
D’una manera o altra, els projectes anteriors sempre estan presents. El que em passa quan acabo un projecte és que se m’han esgotat “les piles” i l’energia per afrontar un nou projecte. I és clar, tinc ganes de pintar però no qualsevol cosa. De vegades, tornes a agafar una idea que pot ser tingui a veure amb l’anterior projecte. Però de vegades no, i t’arriba unes sensacions i unes vivències -com em va passar amb el d’Austràlia- que t’han impactat i que vols expressar.
Si et sembla bé, Vichy, m’agradaria compartir amb tu alguns dels projectes que han marcat la teva vida artística. Començarem pel teu projecte final de curs a Belles Arts “Esculpir la pintura per descobrir la imatge”. Per què en guardes tan bon record?
Vaig estar pensant com ho havia de fer si volia pintar el que sentia, no el que veia. I em va vindre al cap el que fa un escultor. Ell agafa marbre, fusta o qualsevol altra matèria i comença a esculpir, però ell, dins del seu cap, sap la imatge que ha de sortir d’aquella peça. Jo volia fer alguna cosa semblant, que la pintura fos el marbre i, pintant, sortís el que jo sentia. En aquella obra vaig utilitzar dues pintures, a l’oli i a l’acrílic. Normalment, els artistes que utilitzen aquestes dues pintures fan servir, primer l’acrílic i després l’oli. Però jo vaig fer tot el contrari sabent el que volia fer, que era posar una base en oli de color taronja i pintar-hi les teles a sobre en acrílic, perquè s’asseca molt ràpid. Això em va permetre treballar amb espàtules com fan els escultors i la transformació és molt xula.
D’esquenes al món, de Vicky Roldán (Cedida)
A ‘L’Ombra del Passat’, et vas centrar en simbolitzar a la dona en general, oi?
Sí. En aquest projecte vaig treballar amb imatges que són fruit de fotografies del meu entorn, de quan jo era petita. Eren imatges produïdes per procediments fotogràfics, per donar una sensació de passat i , al mateix temps, que fossin imatges atemporals. Imatges contra un fons negre, color que simbolitza la melancolia, amb llums enlluernadors que colpegen la ment. Vaig cobrir tota la superfície del quadre, omplint-lo amb un “horror vacui”, combinant els dos colors. L’obra va adquirir unes dimensions considerables perquè necessitava involucrar-me més en ella i sentir-me part d’ella.
En el projecte ‘Teixint Somnis’ et submergeixes en el llenguatge de les teles.
És un llenç pintat amb teles utilitzat unes teles arrugades d’unes gorres. Cada traç era un intent d’atrapar allò intangible, allò que somiem i que amb prou feines recordem en despertar. En aquestes peces vaig voler brodar allò invisible, cosir esperances i deixar que les teles parlessin del que no sempre es pot dir amb paraules.
“En aquestes peces vaig deixar que les teles parlessin del que no sempre es pot dir amb paraules”
Teixint Somnis, de Vicky Roldán (Cedida)
Sabem que hi ha un projecte històric-artístic i audiovisual que et va marcar molt: ‘La Resiliència de la Neus Català i Pallejà’.
Aquest projecte el vaig començar el 2015, quan la Neus Català complia 100 anys i el vaig acabar després de la seva mort, el 13 d’abril del 2019. Tot va començar quan vaig llegir la novel·la sobre la seva vida ‘Un cel de plom’; de Carme Martí. Després la vaig conèixer a la seva residència dels Guiamets i em va impactar molt. Vaig contactar amb la seva biògrafa principal, l’Elisenda Berenguer, perquè jo necessitava tenir molta informació al voltant de la figura de la Neus Català, del seu compromís amb la Memòria Històrica i del camp d’extermini nazi de Ravensbrück. Necessitava saber què va passar, per poder transmetre-ho a través de les meves pintures.
“Jo necessitava tenir molta informació al voltant de la figura de la Neus Català, per poder transmetre-ho a través de les meves pintures”
Pel que fa a les peces, totes elles són de dimensions grans. Al principi eren molt fosques, però després, vaig fer unes atmosferes -com a ‘El cel de plom’- que canviaven de color i que representaven alguns moments de la vida de la Neus. Les primeres peces eren d’un blau grisós. Quan entra al crematori ja eren com a violetes i les del crematori tenien com un caire daurat de cremat. I vaig acabar amb una peça que simbolitzava el seu alliberament del camp d’extermini, que em va costar molt. Aleshores, la Neus va morir. I vaig acabar l’obra amb tres peces, ‘El seu llegat’, ‘La nostra herència’ i ‘El seu alliberament’.
Finalment, tot aquest treball va poder finalitzar amb una exposició, oi?
Efectivament. Vaig poder preparar una exposició dividida tres espais. En el primer espai, es dona a conèixer la Neus Català a través de dos cartells: un cartell d’un dibuix de la Neus amb un procés fotogràfic, una imatge molt reconeguda d’ella amb la seva camisa de ratlles i, l’altre cartell, la biografia de la Neus. El segon espai, on es projecta l’audiovisual i s’explica el procés del projecte i, el tercer espai, on es presenten les obres pictòriques de grans dimensions amb uns cartells que expliquen els fragments. La primera exposició es va fer amb motiu del Dia Internacional de la Dona del 2020, als Guiamets, el poble natal de la Neus. Més endavant també la vaig presentar al Casal de la Dona de Reus i, recentment, es va exposar al Moll de Costa de Tarragona. També vaig contactar amb la directora de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que em va facilitar les gravacions de veu de les entrevistes que van fer a la Neus Català. Gràcies a la seva col·laboració, ens va facilitar els fragments de l’àudio amb QR, al costat de les meves obres.
El camp de concentració de Ravensbrück, de Vicky Roldán (Cedida)
Sortint de la línia pictòrica, també vas dirigir el documental ‘Sucre’, que donava a conèixer la figura del tarragoní Miquel Ballester, que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a les Amèriques. Com va sorgir el projecte?
Aquest documental me’l va encarregar la vídua del tarragoní Ernest Vallhonrat, que va dur a terme una investigació exhaustiva per redescobrir la figura del Miquel Ballester i les seves connexions amb els estudis sobre Colom. Vallhonrat va descobrir a través d’un document, “El Manuscrit de Tarragona”, on hi diu que un amic de Colom, Miquel Ballester, va acompanyar-lo en el segon viatge. Vallhonrat va escriure dos llibres sobre aquest tema publicats pel Port de Tarragona i va ser el primer productor d’aquest documental.
I aleshores, et poses a treballar en el documental, oi?
Vaig poder treballar amb un equip jove i resolutiu. Es van fer totes les entrevistes del Museu del Port i de l’Arxiu del Port i va quedar un muntatge molt maco. Més enllà de la relació amb Colom, el documental reivindica la tasca de Ballester com a pioner en la producció de sucre a l’illa de la Hispaniola, l’actual República Dominicana. I en l’àmbit artístic, vaig fer les il·lustracions que apareixen en el documental.
“Més enllà de la relació amb Colom, el documental reivindica la tasca de Ballester com a pioner en la producció de sucre a l’actual República Dominicana”
També has recollit el desig d’Enric Vallhonrat de treballar per crear una beca que permeti continuar amb l’estudi sobre Ballester, no?
El seu desig, abans de morir, era crear una beca d’estudiants per continuar amb l’estudi i investigació i que fos reconeguda a nivell acadèmic. Després de fer el documental, hem donat classes a les pràctiques d’Història Moderna per donar a conèixer Miquel Ballester, he contactat amb l’ambaixada de la República Dominicana, estic fent un conte per als nens de 10 anys sobre aquesta història, etc.. La beca-estudi es troba en tràmit, a cavall entre la República Dominicana, la universitat i el Port.
Fotograma del documental ‘Sucre’, de Vicky Roldán (Cedida)
‘Bloom in you, mom!!!’, una de les obres del projecte ‘Ombres del passat’ ha estat seleccionada per participar en l’11è Festival del Museu Haegeumgang, a Corea del Sud. Com valores aquest reconeixement internacional?
Doncs sí, m’han confirmat que l’obra ja ha arribat a Corea. Aquesta és una peça de gran format que parteix d’una fotografia familiar, on apareixem la meva mare i jo. Vaig voler capturar un moment íntim amb una estètica atemporal, treballant amb una gamma cromàtica limitada als blancs, negres i grisos que evoquen la memòria i el pas del temps. En contrast, hi apareixen formes geomètriques de colors vius, com una capa de significat superposada, que aporten una mirada contemporània i simbòlica.
Com valores l’oferta actual d’espais públics per exposar al Camp de Tarragona? Creus que està molt concentrada en l’art contemporani, en comparació amb altres disciplines?
A Tarragona, trobo que l’oferta és molt pobre. Hi ha obres meves que s’hi podrien exposar, però no sé el perquè, però no hi ha prou sortida. Jo ja m’he plantejat sortir a fora. De fet, jo sempre he fet pintura i s’exposava en galeries clàssiques. Però amb el projecte de la Neus Català ja hi vaig incorporar l’àudio i altres elements perquè es pogués presentar en altres tipus espais expositius. O el documental ‘Sucre’, que també va una mica en aquest sentit.
Per la teva condició d’artista i de docent, has conegut artistes emergents del territori. Quins estils o disciplines els interessen més? O potser creus que hi ha un buid de creativitat?
Penso que sí. El que veig és que hi ha artistes joves que parteixen d’una idea per fer una obra més conceptual, com una instal·lació, i no tan lineal, com la pintura. Peró trobo molt bé que la gent jove no faci només pintura, com jo feia, sinó moltes més coses i que, a través de la seva obra, reivindiquin qualsevol cosa.
Creus que és el moment que l’art vagi a buscar el públic al carrer, i no a l’inrevés?
Jo crec que sí. El més problemàtic és el tema d’aconseguir els permisos per fer-ho. De la mateixa manera que es fan altres festes o manifestacions culturals, toca que es faci obra al carrer. Es tracta de donar-li veu a l’art.
“Toca que es faci obra al carrer. Es tracta de donar-li veu a l’art”
Vicky Roldán, artista
Vicky Roldán és una virtuosa pintora tarragonina llicenciada en Belles Arts, Història iAntropologia Social i Cultural. També té un Post-Grau en Comissariat d’Exposicions i és doctoranda d’Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili. Tot i que la tarragonina és una artista consolidada, la Vicky Roldán només fa una dotzena d’anys en què va decidir crear les seves pròpies obres. La seva trajectòria inclou nombroses exposicions. A més, ha combinat la seva faceta artística amb una sòlida trajectòria laboral com a documentalista, publicista, docent i comissària d’exposicions.
L’estil de la Vicky Roldan es pot definir dins de moltes vessants artístiques diferenciades, totes les quals domina a la perfecció. La seva pintura beu de fonts de l’expressionisme, l’abstracció i el simbolisme, corrents que van despertar el seu interès a través de Vassili Kandinski i Paul Gauguin. La seva obra també s’ha forjat inspirant-se en mestres com Jaume Muxart, Willem de Looning o Jackson Pollock, màxim referent de l’expressionisme abastracte. A la vegada, aquests estils contrasten amb la seva també pintura hiperrealista fotogràfica d’imatges.
Contingut ofert per:
