La directora de Turisme, Cultura i Esports de la CEOE, defensa un model turístic que combini sostenibilitat i competitivitat
Inma de Benito, directora de Turisme, Cultura i Esports de la CEOE (Conferderación Española de Organizaciones Empresariales), defensa un model turístic que combini sostenibilitat i competitivitat. En aquesta entrevista, destaca la necessitat d’una economia sòlida com a base de la sostenibilitat, la importància de la corresponsabilitat entre empreses, institucions i ciutadania, i posa en valor l’exemple de Salou com a destinació que ha sabut evolucionar al ritme de la societat i del turisme.
Ens podria explicar quina és la importància del turisme i com s’entén aquesta idea que el turisme, per ser sostenible, ha de ser competitiu?
Moltes vegades es vincula la sostenibilitat a un concepte gairebé romàntic, com si només tingués a veure amb el respecte pel medi ambient. I és cert que cal actuar amb respecte pel nostre entorn, però també cal tenir en compte que tot això té un cost econòmic que, evidentment, s’ha de finançar. A més, la sostenibilitat exigeix una bona governança, unes infraestructures adequades, institucions sòlides i una col·laboració eficaç, tant pública com privada.
En definitiva, la sostenibilitat ha d’anar de la mà de la competitivitat: el turisme ha de ser rendible des del punt de vista econòmic, social, mediambiental i tecnològic. I cal aquesta complicitat entre tots els agents, perquè sembla que de vegades es vol associar la sostenibilitat al fet de frenar l’economia, quan en realitat l’economia és el fonament que sosté la mateixa sostenibilitat.
“Salou ha estat capaç d’adaptar-se a les noves tendències, a mesura que la societat evolucionava. Ha planificat al ritme que ho feia la societat que el visitava, però també la societat resident“
S’ha parlat molt sobre la necessitat que el resident estigui content. Com ho veu?
Crec que hem viscut una evolució. Quan Espanya va començar a desenvolupar el turisme, el turisme era sinònim de riquesa, de desenvolupament, de benestar. Era percebut com un motiu d’orgull. Però amb el temps, potser per una falta de planificació, hem passat a una percepció gairebé contrària: sembla que viure en un municipi turístic sigui un problema. I això no hauria de ser així. Gràcies al turisme, els residents poden gaudir de molts serveis i oportunitats que potser no tindrien. A més, cal valorar el paper dels residents: són ells qui mantenen la cultura, la idiosincràsia, la gastronomia, l’hospitalitat… Tot això és el que dona valor al territori. Per això és important tornar a recuperar el binomi resident-turisme i treballar cap a la corresponsabilitat: empreses, institucions i ciutadania hem de preguntar-nos què podem fer cadascú perquè aquest valor es traslladi al territori i generi benestar compartit.
“La sostenibilitat ha d’anar de la mà de la competitivitat: el turisme ha de ser rendible des del punt de vista econòmic, social, mediambiental i tecnològic”
I en aquest sentit, com valora l’experiència de Salou?
Salou és un gran exemple d’evolució turística. Ja va liderar el turisme de masses en els primers anys, amb la particularitat de rebre molts visitants amb vehicle privat, cosa que exigia gestionar unes infraestructures diferents d’altres destinacions. I Salou ha estat capaç d’adaptar-se a les noves tendències, a mesura que la societat evolucionava. Ha planificat al ritme que ho feia la societat que el visitava, però també la societat resident, aconseguint harmonitzar les dues realitats. Això ha evitat fenòmens com la turismofòbia, i ha estat possible gràcies a una bona planificació i a la participació dels residents. A més, els mateixos turistes han contribuït a convèncer que es pot venir i aportar valor, més enllà de la quantitat.
“Gràcies al turisme, els residents poden gaudir d’oportunitats que potser no tindrien. També cal valorar el paper dels residents: són ells qui mantenen la cultura, la idiosincràsia, la gastronomia, l’hospitalitat…”
Com s’ha de millorar la “indústria de la felicitat” perquè tothom estigui satisfet?
Cal repensar constantment. Jo sempre dic que la clau no està només a aprendre, sinó també en desaprendre. Allò que abans funcionava, potser ara ja no serveix. Per tant, hem de saber fer les coses d’una altra manera. Aquesta capacitat de desaprendre és tan important com la d’aprendre. Només així avançarem cap a un futur que en realitat ja és present. I crec que la paraula clau és harmonia. És el que hem de buscar: un equilibri entre el que cerca el resident, el que vol el visitant i el que necessita el territori.
