Cada 3 de desembre celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Però, i si canviem el nom?
I si comencem a parlar de capacitats diverses? Les paraules importen, perquè construeixen realitats. Quan diem “discapacitat”, posem el focus en el que falta. Quan diem “capacitats diverses”, reconeixem la riquesa que aporta cada persona.
Quan diem “discapacitat”, posem el focus en la manca. Quan parlem de “capacitats diverses”, reconeixem que cada persona té fortaleses úniques i que la diferència és una font de riquesa, no un obstacle. La inclusió no és caritat, és justícia. I la dignitat no és negociable. La diversitat no és un problema a resoldre, és una oportunitat per créixer com a societat. Les persones amb capacitats diverses ens ensenyen,en primera persona, cada dia que la força no sempre és visible, que la resiliència és un superpoder i que la creativitat neix sovint de la diferència.
Quan escoltem les històries de persones amb capacitats diverses, descobrim que la discapacitat no és una barrera absoluta, sinó un context que pot transformar-se amb suport, adaptació i oportunitats. Cada història és una lliçó de resiliència, però també un crit perquè la societat facil l’impossible per actuar d’acord amb seva responsabilitat.Tots aquests reptes hem de procurar fer-los amb esperança, dignitat i realisme. Aquest dia ens convida a reflexionar sobre tres conceptes essencials:Esperança, perquè la inclusió és possible si hi ha voluntat, Dignitat, perquè ningú és una etiqueta i Realisme, perquè la vida amb capacitats diverses té reptes, però també oportunitats.
Recordo una història de vida d’una noia que em va impressionar.És diu Marta, una jove apassionada per la música que va néixer amb paràlisi cerebral. Li van dir que mai podria tocar un instrument. Avui, toca el piano amb una sola mà i ofereix concerts solidaris. Quan li pregunto com ho ha aconseguit, respon:”No és qüestió de fer-ho com tothom, és qüestió de fer-ho a la meva manera.” Aquestes paraules haurien de ser el lema del 3 de desembre.La inclusió no és caritat, és justícia. Les barreres més difícils no són les físiques, sinó les mentals. I aquestes només es poden enderrocar amb educació, sensibilització i acció. La societat té l’obligació de crear espais on tothom pugui participar, aportar i créixer.
O també penso en tota la trajectòria que porta Aspercamp i la tasca admirable que desenvolupen a favor d’una societat més inclusiva. Quantes persones han estat ajudades a través d’entitats i les que queden? Gràcies a tants i tantes professionals extraordinaris que omplen d’aprenentatges la vida de persones que ens hem de sentir orgullosos d’aquest tercer sector potent, encara inexplorat.
Aquest 3 de desembre com cada dia és una oportunitat per fer créixer la societat i per fer-la més participativa, competent i empàtica que planti cara a les dificultats amb serenor, esperança i dignitat. Sense barreres i amb justícia social. On les capacitats diverses ens fan ser qui volem ser sense tuteles exteriors i dependències emocionals.
